La prosperitat que en tots els aspectes acusa el Regne de València en l’últim terç del segle XVII es trunca al començament de la centúria següent amb l’esclat de la Guerra de Successió. Majoritàriament partidari de l’arxiduc d’Àustria, la seua derrota suposà per a València l’abolició dels Furs amb les preeminències que això li conferia, passant a ser una ciutat més del nou estat centralista i en tot sotmesa a les lleis centralitzadores. El nou rei Felip V, a través del Decret de Nova Planta de 1707, instaurarà un règim institucionalitzat basat en un estat racionalista abstracte dedicat al bé públic. La nova monarquia borbònica, revisionista, pretendrà, per mitjà del despotisme il·lustrat, fer la revolució des de dalt, i per a facilitar models governants atribuirà al rei una sobirania il·limitada.

Frontal de plata. Segle XVIII. Parròquia de sant Andreu de València.

L’esperit emprenedor dels dirigents del segle XVIII es manifestà en tot el Regne de diverses maneres. En el terreny artístic –i més concretament en el camp de l’arquitectura– entre els continuadors del barroc decoratiu setcentista capitanejat per Joan Baptista Pérez Castiel, cal citar Josep Mínguez. Però el barroc italianitzant i cosmopolita s’introduïx a València amb la remodelació de l’església dels Sants Joans (1693 - 1702), i en el seu vessant borrominesc amb la construcció de l’extraordinària porta de la catedral (1703 - 1752), obra projectada per Konrad Rudolf, deixeble de Bernini, la qual exercirà gran influència en el barroc coetani posterior, fins i tot en l’evolució del retaule. Un altre vessant del Barroc és la que oferix Josep Cardona i Pertusa, mort el 1732, autor del convent de Sant Sebastià (1725 - 1739) i deixeble de Tosca, de qui deriva l’empremta vignolesca de la seua obra. La producció dels dos arquitectes pot ser considerada com a precedent del classicisme arquitectònic valencià, a pesar de conservar matisos barrocs en l’element decoratiu, com es deixa vore en l’església de la Congregació de l’Oratori (1725 - 1736). El vessant decoratiu del rococó queda en terres valencianes magníficament representat per la portada del palau del Marqués de Dosaigües (1740 - 1744), obra mestra ideada per Hipòlit Rovira i llavorada per Ignasi Vergara.

Dalmàtica de tern rococó genovés. Segle XVIII. Monestir de Carmelites Descalces de Sant Josep i Santa Teresa de València..

En la segona meitat del segle la pràctica de l’arquitectura estigué cada vegada més controlada per l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles fundada el 1768, en la qual destaquen les figures de Vicent Gascó, Felip Rubio i Antoni Gilabert. A este últim es deu la remodelació classicista de la catedral de València a partir de 1774, que transformà el seu estil gòtic en un llenguatge grecoromà d’evident personalitat. Seua és també l’església de les Escoles Pies, 1767-1773, inspirada en el Panteó romà. La seua sensibilitat classicista contrasta amb la pervivència del barroc decoratiu de la capella de sant Vicent Ferrer en el convent de Sant Doménec (1772 - 1781), conclosa i decorada per l’acadèmic Josep Puchol seguint els plans del seu pare.

Maella. Exèquies del beat Gaspar Bono. Museu de Belles Arts de València..

Quant a la pintura, el decorativisme barroc triomfa a partir de l’últim terç del segle XVII i s’inspira en el barroc madrileny –encara que amb factura més tosca–, a mesura que va descobrint l’estil acumulatiu dels germans Guilló, que fou substituït per l’art de Palomino en desplaçar-se este a València en el llindar del segle XVIII per a pintar, per consell erudit del canonge Vicent Vitòria –resident a Roma– la volta de l’església de Sant Joan del Mercat. A continuació Palomino emprén la pintura de la cúpula de la basílica dels Desemparats. La lliçó de Palomino la recull Joan Conchillos i posteriorment Evarist Muñoz, que l’apliquen en els seus llenços durant el primer terç del segle XVIII. A mitjan segle, l’estil pictòric que s’obria pas a València era el de Josep Vergara, fundador de la Reial Acadèmia de Sant Carles el 1768.