El 4 de desembre de 1563 finalitza el concili de Trento i s’obri una nova etapa decisiva en la història de l’Església. El 1565 es publiquen els mandats tridentins en una impremta valenciana: Canones et Decreta Sacrosancti Oecumenici et generalis Concilii Tridentini. Durant eixos anys l’Església de València estigué governada pels arquebisbes Martín de Ayala (1564-1566) i Ferran de Loaces (1567 - 1568). La fugacitat del govern dels dos contrasta amb l’episcopat del patriarca Joan de Ribera, qui vingué immediatament després i que ocupà, durant la prelatura, entre 1569 i 1611, quaranta-dos anys. En eixe dilatat període es desplegà àmpliament a València l’esperit de la Contrareforma, en què el patriarca Ribera dugué a terme profunds canvis. En este sentit emprengué la reforma de la Universitat i posà especial atenció en l’observança dels sagraments, el culte a l’eucaristia, la formació i control del clergat, les visites pastorals i el control directe de les parròquies. En sínodes provincials exposà els seus designis pastorals. Entre 1602 - 1604 assumí el càrrec de virrei de València, i aglutinà en la seua persona els honors de capità general i president de l’Audiència. Va dotar huitanta-tres convents per tota l’arxidiòcesi; impulsà l’erecció de multitud de parròquies; es va obstinar inútilment en la conversió dels moriscos, redactant un catecisme per al dit objecte, per a acabar gestionant la seua expulsió el 1609.

Zúccaro. El purgatori. Col·legi de Corpus Christi. València.

Tot el rigor litúrgic, el decor i piadós ordre que l’arquebisbe Ribera propicià, actuant d’esta zelosa manera, que queden reflectits en el Col·legi de Corpus Christi que fundà per a la formació i la instrucció del clergat i per a l’adoració constant de l’eucaristia.

L’època del patriarca Ribera constituïx un dels períodes més apassionants de la història de l’art valencià, perquè coincidix amb el final del manierisme i enllaça amb el naturalisme barroc, en el qual sobreïxen artistes com Vicent Requena, Joan Sarinyena, Francesc i Joan Ribalta, i Jeroni Jacint Espinosa, la pintura del qual s’inspira en models reals per a representar els passatges sagrats de manera versemblant i tangible.

La iconografia desplegada en estos anys reflectix l’esperit devot de la Contrareforma, on l’eucaristia, la Mare de Déu, els sants i les relíquies són exaltats davant de la doctrina protestant;, de la mateixa manera, es potencien representacions del purgatori i les darreries. La capella de Corpus Christi és un conjunt únic en este sentit, perquè a través de les seues pintures i del seu missatge sagrat se’ns presenta un sermó plàstic de la doctrina del seu temps. També els convents valencians participaren d’eixe afany doctrinal decorant els seus claustres i esglésies amb grans llenços barrocs referits a la història de l’orde i els seus fundadors, configurant l’ampli capítol de la pintura monàstica a València.

Una particularitat de l’arquitectura religiosa valenciana en relació amb el culte a l’eucaristia són els reresagraris i capelles de comunió, que deuen la seua justificació a València a les disposicions donades per l’arquebisbe Isidor Aliaga en el Sínode Diocesà celebrat el 1631. On ell es referix concretament a les “advertències per als edificis i fàbriques en els temples”, i on assenyala que la capella del Santíssim “ha de ser llavorada amb particular adorn i bellesa”.

J.J. Espinosa. Última comunió de Magdalena. Museu de Belles Arts de València.

Barroca en la seua mateixa mentalitat col·lectiva, València també viu amb esplendor al llarg del segle XVII la festa pública i l’espectacle envoltat de celebracions civils i religioses. La festa del carrer va donar cabuda a muntatges d’arquitectura efímera, com arcs de triomf, altars de carrer, pavellons, i la generant d’un capítol de grans cerimonials de sentit popular. Estes construccions s’adornaven amb jeroglífics i imatges, a més d’editar-se fullets que explicaven la seua significació. Memorables són les festes per la beatificació de sant Tomàs de Villanueva (1619) i les de la seua canonització (1659), el quart segle de la conquista de València (1638), la celebració del Breu d’Alexandre VII sobre la Immaculada Concepció (1662), la justa poètica pel mateix Breu (1665), els honors fúnebres de Felip IV (1665), la inauguració de la capella de la Mare de Déu dels Desemparats (1667), les canonitzacions de sant Lluís Bertran i sant Francesc de Borja (1661) i els honors fúnebres per la reina Maria Lluïsa d’Orleans, primera esposa de Carles II, (1669).

El desplegament de la fantasia decorativa efímera afectà l’arquitectura perenne, que en relació amb allò que es feia a la resta d’Espanya troba a València el seu paradigma en la figura de l’arquitecte Joan Pérez Castiel. Capítol també important en l’arquitectura constituïx la remodelació interior d’esglésies gòtiques, que es van revestir amb el festiu llenguatge del barroc per a emmascarar la seua fàbrica i decorar els seus arcs, murs i pilastres amb ornaments de fulles, rams, fruites i angelets entrellaçant-se en els seus adorns. Este tipus de decoració s’endinsà en el segle XVIII i suposà la modernització dels temples d’antiga fàbrica. Un bon exemple d’això és la decoració barroca de la capella major de la catedral, obra de Pérez Castiel.